ESTEM FENT BÉ LA POLÍTICA DEL AIGUA?
És evident que si s'estés duent a terme una bona política de l'aigua no ens trobaríem en la situació d’amenaça de restriccions d’aigua a l’àrea metropolitana on ens hi trobem més de la meitat de la població de Catalunya, malgrat que la ciutadania està fent bé la feina d'estalviar i d'anar prenent consciència que l'aigua és un bé escàs.
Als anys 90, des de la creació de la conselleria de Medi Ambient, per part dels governs de Convergència i Unió amb el president Pujol al cap davant es va impulsar una política de l'aigua ben definida. El panorama, aleshores, era que els rius catalans eren verdaderes clavegueres ja que recollien tots els abocaments tant domèstics com industrials de bona part del territori, mentre que les ciutats costaneres abocaven les aigües residuals directament al mar. En aquell moment es va prendre la decisió política d'internalitzar el cost de l’aigua, és a dir, que l’usuari havia de pagar el cost d’agafar l’aigua de la natura, potabilitzar-la, portar-la a casa seva i tornar-la depurada a la natura. Això tant pels usuaris domèstics com, sobre tot, per a la indústria. Va néixer el cànon de l’aigua. Amb aquests diners es va iniciar la construcció de depuradores a les poblacions de més de 5.000 habitants. Amb poc menys de 10 anys es van construir totes menys la del alt Maresme (que encara està per fer) i la macrodepuradora del Llobregat que ja està en funcionament i que tocava construir al govern central.
Pel que respecta a les indústries es va legislar i posar en marxa tot un seguit de mesures i ajuts per tal que les empreses depuressin les aigües i, si era possible, les reutilitzessin. No fer-ho comportava importants sancions. Els resultats són ben visibles i avui els rius catalans tornen a ser rius i no clavegueres. Una vegada construïdes les depuradores, es començava a transformar-les per fer-hi el que s’anomena tractament terciari que consisteix en tractar les aigües prèviament depurades de manera que poden tenir ja tot una sèrie més àmplia d’usos. Una iniciativa de la que no tenim referència que s’hagi continuat.
Aquestes actuacions havien, sobre tot, de portar una aigua amb una qualitat suficient per recuperar les lleres dels rius i tornar-hi la seva vegetació i la seva fauna, podent-la aprofitar per usos de reg, entre d’altres. Ara bé, això no era ni de bon tros suficient per abastir a la població catalana que ja es tenia previst creixeria desmesuradament degut a la immigració. Per superar aquest problema, tenint en compte que ens trobem en un clima mediterrani de pluges molt irregulars, es va fer l’estudi de portar aigua del Roine i es va arribar a acords amb els francesos. ICV s'hi va oposar i quan han governat ho han desestimat amb la complicitat del PSC-PSOE i d'ERC. Portem 5 anys d’interrupció de tot el que s’havia previst a mig i llarg termini, ara bé, dels rebuts de l’aigua el govern continua cobrant-ne el cànon. On van a parar, ara, aquests diners que van permetre el que hem descrit anteriorment? Cal seguir lluitant per l'aprofitament sostenible dels recursos propis tot i que el tripartit no estigui prou conscienciat per a dur-ho endavant. Cal reforçar molt més les dessalinitzadores, el bon estat de les canonades d'aigüa i la reutilització d'aigües de depuradores per a usos de reg, hosteleria, piscines, indústries, etc.
A la vista de tot això, i sent conscients que el País té els recursos hídrics que té per a mantenir a la seva població (7 milions de persones, turistes i indústries) i per tant, que és necessari dur a terme un conjunt de mesures i abordar la crisi amb una ma ferma que no exiteix, contestem amb rotunditat que ara no s’està fen bé la política de l’aigua, si és que s’està fent alguna política..
Roger Pons
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada