Aquests darrers dies, la premsa internacional s'ha fet ressò del romanç que manté el president de la República de França Nicolas Sarkozy amb Carla Bruni, i del viatge que tots dos han protagonitzat a Egipte.
Sens prejudici del que li agradi a Sarkozy o no, el que no puc entendre és per què la premsa segueix la vida privada d'un polític. De fet Sarkozy pot casar-se, separar-se o ajuntar-se amb qui vulgui, i fins a un cert punt podria entendre que a mode informatiu, un dia es pogués comunicar la notícia. Però Sarkozy i Bruni fa dies que estan en escena. Sembla que la premsa no tingui límits a l'hora de parlar del president, o fins i tot que utilitzin l'exministre de l'Interior per a fer salsa rosa, com popularment es coneix el safareig privat de persones populars. Mentre la seva vida privada no afecti el dia a dia del país que se li ha encomanat dirigir, que el deixin tranquil.
Sens prejudici del que li agradi a Sarkozy o no, el que no puc entendre és per què la premsa segueix la vida privada d'un polític. De fet Sarkozy pot casar-se, separar-se o ajuntar-se amb qui vulgui, i fins a un cert punt podria entendre que a mode informatiu, un dia es pogués comunicar la notícia. Però Sarkozy i Bruni fa dies que estan en escena. Sembla que la premsa no tingui límits a l'hora de parlar del president, o fins i tot que utilitzin l'exministre de l'Interior per a fer salsa rosa, com popularment es coneix el safareig privat de persones populars. Mentre la seva vida privada no afecti el dia a dia del país que se li ha encomanat dirigir, que el deixin tranquil.
De totes maneres, em costa bastant de creure que un polític entri al joc "rosa" aprofitant la seva tirada pública. Potser perquè jo visc la meva modesta presència pública en la vida municipal amb el handicap de què per la majoria de la gent he deixat de ser jo, per passar a ser el polític de torn. Ara bé, de Sarkozy em puc esperar qualsevol cosa perquè em sembla que té la moral més amunt que l'espectre que habita Nostre Senyor. Tanmateix, li desitjo en l'esfera personal, molta felicitat.
4 comentaris:
En part estic d'acord amb tu, en què sembla que la premsa ha canviat d'estil i ara es dediquen a informar sobre la vida privada de polítics com Sarkozy. I això, segurament, respon al joc de l'oferta i la demanda. No obstant, els polítics, cadascú dintre de la seva esfera ja sigui més gran o més petita, es converteixen en persones públiques des del moment en què es presenten a unes eleccions i surten escollits. Això suposa, com bé deies, que la gent els deixa de veure com veïns i els passa a veure com polítics o càrrecs públics que els representa. És per això, que evidentment, cadascú pot fer el vulgui, però la responsabilitat de qui representa a un poble o a una nació no es la mateixa que la d'un simple ciutadà. I això s'ha de tenir en compte i, malauradament, no es pot oblidar ni pel polític en qüestió ni, moltes vegades, pels qui l'envolten.
estic d´acord però això ho alimentem nosaltres , que amb la nostra incultura mirem els programes com salsa rosa o revistes del cor.Bon any amic.
Totalment d'acord. Un polític a banda d'ocupar un càrrec públic és una persona. Jo penso que un dels culpables d'aquest circ que s'ha muntat al voltant de les relacions amoroses de Sarkozy són els mitjans de comunicació (per no informar del q realment interessa i fer safareig un dia rera un altre).
Roger! seguiré el teu consell sobre Els Pilars de la Terra!!
1abraçada
Hola!!
Pues yo creo que el interés popular, claro está motivado por los periodistas que siempre están al acecho, radica en la novedad. Estamos acostumbrados a los amoríos de las casas reales, pero no a los de los presidentes de estado o gobierno. ¿os imagináis a Rajoy con Esther Cañadas, a Montilla con Judit Mascó o a Mas con una checa, pero de 20 años?
Pues por ese "shock" están pasando los franceses.
Saludos, Vicky
Publica un comentari a l'entrada